Després de tanta exclamació, vaig pensar que calia anar una
mica més a l’os de la poesia de Ramon Boixeda. És per això que m’he animat a parlar sobre
els seus temes. A fer-ne la meva versió. També perquè del com escriu ja n’han parlat magníficament tant Marc Romera com Jordi
Florit. Llegiu el pròleg de La pell fina
i l’epíleg d’El sedàs. Són dues
meravelles.
En el cas de Boixeda, parlar del què té la seva la cosa perquè és un autor que no ho posa fàcil.
Diuen que és una “aposta per l’ostracisme
a què es condemna, a gust, aquell qui només està al servei de l’exigència i la
qualitat i no defuig l’encriptament per allunyar-se de qui assisteix a la
poesia amb l’esperança de trobar-s’ho tot fet i mastegat”. Crec que,
efectivament, és una aposta de l’autor però no un acte de fe. En l’entrevista per
a Núvol de Laura Basagaña, aquesta li pregunta:“Entens la poesia com un joc
d’ocultació, de simbolismes que cal desxifrar, caçar al vol i reinterpretar?” I
Boixeda respon: “El llibre ho entén així, sí. Jo no ho tinc tant clar.”
No puc estar més d’acord en una posició com aquesta: l’estil
que depengui del llibre. Que no sigui un estil d’autor (inevitable,
inconscient, irreductible) que sigui un estil de llibre (triat, decidit,
mutable). Trobar clus “i” trobar clar. No cal que ens afiliem a cap postura.
Així doncs, com que els llibres ho demanen, en faig una lectura. La meva. Però fent l'intent de ser fidel al compositor. Mandrejar
en la melodia que vol ser piano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada